POESIA I ETERNITAT

Fa molt que no escric, ja ho sé... Fins i tot m'he permès canviar d'idioma, m'ho haureu de perdonar.
Fa molt que res em conmou... Res que hagi llegit. Pensava que estava seca, que el meu cor s'havia tornat de pedra per poder soportar el dolor. I de cop... Va sorgir ell, EL POEMA. I no em fa vergonya dir que vaig plorar. Perquè quan alguna cosa t'arriba a l'ànima... El millor és sentir-la, acaronar-la i alliberar-la de la millor manera que el cos t'ho demani.

Aquí us deixo el poema que va trencar la meva cuirassa... Potser no us sembla el millor del món, però s'ha d'entendre que vosaltres no sou jo i que per cada persona hi ha un poema.

És un poema per totes les mares que han estat filles i per totes les filles que, encara que no s'ho creguin, també seran mares.

MARE I FILLA

Ella t'està mirant i et sent segura
darrera el teu somrís. Veu com agafes
amb lentitud la tassa de cafè,
la calma al teu balder pijama blanc
en fullejar el diari del matí.
La seva pau és un reflex de tu
que li has permès tenir els primers records
en el cantó tranquil d'aquesta casa.
Et mira amb avidesa adolescent
però no sap que si se sent segura
és perquè no li parles de l'armari
que no goses endreçar
ni del disc que et fa por tornar a sentir
ni de les cartes que no pots cremar.
Potser en tornar una nit s'adonarà
on comença la calma del matí
quin fons té de renúncia a vegades
i de derrota sempre, aquesta pau.


Joan Margarit