POESIA I ETERNITAT
Fa molt que no escric, ja ho sé... Fins i tot m'he permès canviar d'idioma, m'ho haureu de perdonar.
Fa molt que res em conmou... Res que hagi llegit. Pensava que estava seca, que el meu cor s'havia tornat de pedra per poder soportar el dolor. I de cop... Va sorgir ell, EL POEMA. I no em fa vergonya dir que vaig plorar. Perquè quan alguna cosa t'arriba a l'ànima... El millor és sentir-la, acaronar-la i alliberar-la de la millor manera que el cos t'ho demani.
Aquí us deixo el poema que va trencar la meva cuirassa... Potser no us sembla el millor del món, però s'ha d'entendre que vosaltres no sou jo i que per cada persona hi ha un poema.
És un poema per totes les mares que han estat filles i per totes les filles que, encara que no s'ho creguin, també seran mares.
MARE I FILLA
Ella t'està mirant i et sent segura
darrera el teu somrís. Veu com agafes
amb lentitud la tassa de cafè,
la calma al teu balder pijama blanc
en fullejar el diari del matí.
La seva pau és un reflex de tu
que li has permès tenir els primers records
en el cantó tranquil d'aquesta casa.
Et mira amb avidesa adolescent
però no sap que si se sent segura
és perquè no li parles de l'armari
que no goses endreçar
ni del disc que et fa por tornar a sentir
ni de les cartes que no pots cremar.
Potser en tornar una nit s'adonarà
on comença la calma del matí
quin fons té de renúncia a vegades
i de derrota sempre, aquesta pau.
Joan Margarit
Fa molt que res em conmou... Res que hagi llegit. Pensava que estava seca, que el meu cor s'havia tornat de pedra per poder soportar el dolor. I de cop... Va sorgir ell, EL POEMA. I no em fa vergonya dir que vaig plorar. Perquè quan alguna cosa t'arriba a l'ànima... El millor és sentir-la, acaronar-la i alliberar-la de la millor manera que el cos t'ho demani.
Aquí us deixo el poema que va trencar la meva cuirassa... Potser no us sembla el millor del món, però s'ha d'entendre que vosaltres no sou jo i que per cada persona hi ha un poema.
És un poema per totes les mares que han estat filles i per totes les filles que, encara que no s'ho creguin, també seran mares.
MARE I FILLA
Ella t'està mirant i et sent segura
darrera el teu somrís. Veu com agafes
amb lentitud la tassa de cafè,
la calma al teu balder pijama blanc
en fullejar el diari del matí.
La seva pau és un reflex de tu
que li has permès tenir els primers records
en el cantó tranquil d'aquesta casa.
Et mira amb avidesa adolescent
però no sap que si se sent segura
és perquè no li parles de l'armari
que no goses endreçar
ni del disc que et fa por tornar a sentir
ni de les cartes que no pots cremar.
Potser en tornar una nit s'adonarà
on comença la calma del matí
quin fons té de renúncia a vegades
i de derrota sempre, aquesta pau.
Joan Margarit
posted by Lisi Prats at 3:40 AM
5 Comments:
Eiii quina alegria que t'hagis passat pel meu blog!! Pero aquest el tens molt abandonadet eh?? no pot ser això!!
El poema preciós, crec que mai serem concients de tot el que han hagut de fer les nostres mares pq nosaltres siguem com som.
Un petonàs!!
Merci guapa. Sí, aques està una mica abandonat, i per ser massoca acabo d'obrir un altre... Per escriure amb llibertat, jeje.
Gràcies, Lisi Prats, a qui no conec de res, per haver-te trobat el poema de les mares i filles que estava buscant i haver-lo copiat. Només recordava el començament i he escrit les quatre primeres paraules a Google, amb l'esperança -- sempre hi és, amb Google - de trobar alguna cosa. I mira, m'he trobat el teu blog, amb tot de textos que m'han agradat, a banda del poema. Gràcies de nou
Gràcies a tu Marga, és un honor que algú llegeixi el meu blog. Tot i que en aquest cas tot el mèrit és d'aquest gran autor que és Joan Margarit.
Un petó
HOOOoooOOLAAAAaaAAaaAAA!!!!
Com anem?!!!
Bueno, ja torno a estar rondant per aquí.
Veig que seguim amb la mateixa cadencia d'actualització, eh?... jejejejeje.
Per cert, preciós el poema, que no el coneixia.
Un petó ben gran!!!
Post a Comment
<< Home